Hola, avui us vull parlar sobre un llibre que em van recomanar a la Universitat i que aquest estiu he tornat a llegir.
Ha de ploure cap amunt, de Lluís Vallvé Cordomí és molt més que un llibre que narra sobre les experiències i reflexions d’un
mestre de plàstica.
És un recull d’una forma
de ser, d’una forma d’estimar i contagiar el llenguatge artístic i l’educació
en general. És un llibre que trenca molts estereotips i posa en dubte temes
enquistats en l’educació actual. És un manual que et fa obrir els ulls d’una
educació millor, molt més senzilla en comparació amb la que estem capficats
ara, però molt més complexa. Més complexa perquè et fa ser un mestre amb bons
reflexes, caçadors de moments, saben agafar aquell moment per a fer-ho gran.
L’educació Visual i Plàstica és un llenguatge que ens permet comunicar-nos d’una forma universal. Com qualsevol llenguatge requereix d’una expressió i una comprensió, i d’una forma, una sintaxi, uns referents i unes tècniques que han de ser dominades per al mestre que s’ocupi d’aquesta tasca.
Calen mestres que
mostrin als infants que l’educació Visual i Plàstica és un mitjà per a comunicar
el que volem transmetre i no un fi. És a dir, per a que aquesta tasca sigui
enriquidora per a l’infant ha de ser útil, ha de veure que hi ha una necessitat
i un sentit pel què es fa. Com defensa
Lluís Vallvé “Cal fer propostes
plàstiques amb una finalitat comunicativa real.” Penso que cal canviar el
concepte: no fer plàstica per a
treballar un material o tècnica sinó partir del missatge, la idea o el
sentiment que volem expressar.
Al meu parer, canviar
aquest concepte no és fàcil, ja que sembla que hi ha una visió de gran part del
sector educatiu i de la societat que no entén aquest concepte com a tal. Hi ha
una frase en els primers capítols del llibre que m’ha fet reflexionar molt que
diu “El més important no és arribar a casa amb cap carpeta ni treball concret, el més
important s’ho emporten posat” I es que com a mestres hem de fer veure, als
pares i a la societat, la importància de què els millors aprenentatges es fan
des de la vivència, des de la curiositat i la satisfacció d’aquesta. Per a que
als infants els hi quedi arrelat els coneixements no cal deixar constància en
un paper sinó que és “a traves de la via
de les emocions i de les emocions vitals és quan recordaran allò que van
aprendre”
Per tant amb els
llenguatges artístics es garanteix que l’educació sigui una experiència
emocional, però també cognitiva. I es que aquest llenguatge ens permet “construir el pensament.” Com assegura
en Lluís Vallvé, pensar fent un esbós del nostre pensament ens ajuda a
estructurar i organitzar aquest. D’aquesta forma estarem donant des de les escoles una eina imprescindible per a la
vida.
Sí treballem d’una forma
enriquidora l’educació Visual i Plàstica estarem formant persones: adaptables,
flexibles i crítiques, cooperatives, creatives, curioses, obertes i respectuoses.
Els llenguatges artístics ens permeten treballar tots aquests aspectes des
d’una postura vivencial, ajudant als nens i nenes a desenvolupar la Teoria de
la Ment, és a dir, a aprendre que una persona pot tenir uns altres gustos, uns
altres pensaments o inclús unes altres intencions. Estarem incentivant uns
infants creatius en el sentit més ampli de la paraula.
Sens dubte Ha de ploure cap amunt és un llibre per a consultar-ho sovint, per no perdre el nord.