lunes, 30 de septiembre de 2013

Ha de ploure cap amunt

Hola, avui us vull parlar sobre un llibre que em van recomanar a la Universitat i que aquest estiu he tornat a llegir. 


Ha de ploure cap amunt, de Lluís Vallvé Cordomí és molt més que un llibre que narra sobre les experiències i reflexions d’un mestre de plàstica.

És un recull d’una forma de ser, d’una forma d’estimar i contagiar el llenguatge artístic i l’educació en general. És un llibre que trenca molts estereotips i posa en dubte temes enquistats en l’educació actual. És un manual que et fa obrir els ulls d’una educació millor, molt més senzilla en comparació amb la que estem capficats ara, però molt més complexa. Més complexa perquè et fa ser un mestre amb bons reflexes, caçadors de moments, saben agafar aquell moment per a fer-ho gran. 

L’educació Visual i Plàstica és un llenguatge que ens permet comunicar-nos d’una forma universal. Com qualsevol llenguatge requereix d’una expressió i una comprensió, i d’una forma, una sintaxi, uns referents i unes tècniques que han de ser dominades per al mestre que s’ocupi d’aquesta tasca. 

Calen mestres que mostrin als infants que l’educació Visual i Plàstica és un mitjà per a comunicar el que volem transmetre i no un fi. És a dir, per a que aquesta tasca sigui enriquidora per a l’infant ha de ser útil, ha de veure que hi ha una necessitat i un sentit pel què es fa.  Com defensa Lluís Vallvé “Cal fer propostes plàstiques amb una finalitat comunicativa real.” Penso que cal canviar el concepte:  no fer plàstica per a treballar un material o tècnica sinó partir del missatge, la idea o el sentiment que volem expressar.

Al meu parer, canviar aquest concepte no és fàcil, ja que sembla que hi ha una visió de gran part del sector educatiu i de la societat que no entén aquest concepte com a tal. Hi ha una frase en els primers capítols del llibre que m’ha fet reflexionar molt que diu “El més important  no és arribar a casa  amb cap carpeta ni treball concret, el més important s’ho emporten posat” I es que com a mestres hem de fer veure, als pares i a la societat, la importància de què els millors aprenentatges es fan des de la vivència, des de la curiositat i la satisfacció d’aquesta. Per a que als infants els hi quedi arrelat els coneixements no cal deixar constància en un paper sinó que és “a traves de la via de les emocions i de les emocions vitals és quan recordaran allò que van aprendre

Per tant amb els llenguatges artístics es garanteix que l’educació sigui una experiència emocional, però també cognitiva. I es que aquest llenguatge ens permet “construir el pensament.” Com assegura en Lluís Vallvé, pensar fent un esbós del nostre pensament ens ajuda a estructurar i organitzar aquest. D’aquesta forma estarem donant des de les  escoles una eina imprescindible per a la vida.

Sí treballem d’una forma enriquidora l’educació Visual i Plàstica estarem formant persones: adaptables, flexibles i crítiques, cooperatives, creatives, curioses, obertes i respectuoses. Els llenguatges artístics ens permeten treballar tots aquests aspectes des d’una postura vivencial, ajudant als nens i nenes a desenvolupar la Teoria de la Ment, és a dir, a aprendre que una persona pot tenir uns altres gustos, uns altres pensaments o inclús unes altres intencions. Estarem incentivant uns infants creatius en el sentit més ampli de la paraula.


Sens dubte Ha de ploure cap amunt és un llibre per a consultar-ho sovint, per no perdre el nord.

martes, 10 de septiembre de 2013

Per què som competitius?

Diferents investigacions científiques realitzades sobre la competitivitat la consideren com una conducta instintiva (Instintos Humanos, 2003). Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, l’instint és l’impuls interior natural que no depèn de la raó ni de la voluntat.

Aquesta conducta instintiva es va generar amb els nostres avantpassats, quan per sobreviure, necessitaven ser els més forts i els millors en tots els aspectes. De fet, la competició en els éssers humans comença des del ventre de la mare, quan el procés de gestació es converteix en una lluita entre el cos de la mare i les necessitats del futur nadó.


És des d’aquell moment quan el nostre cos és dissenyat pel triomf.Tal i com ens mostren aquestes investigacions, el triomf és la satisfacció plena i ho és gràcies a la Dopamina, una substància química que es genera en el nostre cos, la qual estimula el centre de plaer del nostre cervell i ens produeix una profunda sensació de benestar quan guanyem. Tot seguit, les Endorfines comencen a circular per tot el cos, pal·liant l’esgotament i fent-nos sentir eufòrics.



Tot i que guanyar i aconseguir el triomf ens genera aquesta eufòria, no és un dels aspectes que ens motiva més per a guanyar. El que més ens motiva per al triomf és la por a fracassar. 


Perdre és una experiència molt més duradora i profunda del que mai podria aportar-nos un triomf. Quan perdem s’allibera, entre d'altres, el Cortisol, una substància química que provoca l’estrès i el malestar. Un dels motius pel qual un fracàs és molt més significatiu que un triomf és perquè quan perdem, l’hipotàlem cerebral és estimulat com amb una petita descàrrega de corrent, de tal manera que recordem aquesta derrota per sempre.



Una vegada que coneixem què passa en el nostre interior quan experimentem una victòria o un fracàs, cal tenir present que és a partir dels 4 anys aproximadament quan podem començar a ser competidors intel·ligents. Ser un competidor intel·ligent vol dir saber-se posar en la pell de l’altre i preveure les seves accions. Aquest concepte va relacionat amb la Teoria de la ment.

Als 4 anys aproximadament, es desenvolupa la Teoria de la ment. Aquesta teoria fa referència a la capacitat de poder comprendre el que altres persones poden estar pensant. És en aquesta edat quan els infants se n’adonen que cadascú té diferents desitjos i intencions. Quan juguen a amagar-se, comencen a ser conscients que els altres no tenen la seva mateixa visió, i també, comencen a comprendre millor els contes, ja que comprenen que personatges diferents pensin de forma diferent (Pozo Municio, 1999). Per tant, a l’hora de competir, poden canviar la seva estratègia segons el que creguin que està pensant el seu opositor.

La competitivitat, per tant,  és una conducta instintiva, però no necessàriament ha de ser quelcom negatiu. Hem de saber canalitzar-la cap a una competitivitat positiva. Per saber com fer-ho, primer cal conèixer les 5 actituds que es poden adoptar davant situacions d’interacció amb altres persones. En la propera entrada al blog us ho explico al detall. 

No pots esperar?
Fes una ullada al prezi